Fa un temps que vaig pensar en quin coneixement tenim dels objectes que ens envolten. Per exemple, quan mirem una taula, i ens fixem en la seva estructura, i pensem en com ha estat dissenyada i construida. Però en l’era digital i tecnològica – i, en realitat, jo crec que des de la Revolució Industrial –, hi ha una part dels objectes que ens és invisible. Els exemples en els quals penso són: els trens i els tranvies quan van a cotxeres; els telecadires de les pistes d’esquí quan ja han baixat els esquiadors i fan la volta fins l’inici, abaix de la muntanya; aquell tipus d’ascensors que fan tota la volta quan arriben adalt de tot o abaix de tot de l’edifici.
Però crec que a internet això és molt més exagerat. Utilitzem ordinadors i mòbils i màquines molt complexes que mai sabem ben bé com funcionen; fem servir xarxes socials que utilitzen algoritmes i moltes coses que no entenem ni coneixem. Crec que els objectes en la nostra era s’han complexitzat fins al punt on molts dels seus processos són invisibles per a la majoria de nosaltres, la majoria de persones que els consumim o els fem servir. Ens hem desapegat i deslligat tant dels objectes que ara són una cosa totalment aliena per a nosaltres. Crec que aquesta part invisible dels objectes s’ha anat fent més i més gran fins que ja constitueix la majoria de l’objecte per nosaltres. Mai podrem entendre tots els objectes, això és evident. Inclús una taula: per molt que ens imaginem com l’han dissenyat i construït, si no tenim coneixement de disseny o enginyeria no la podrem entendre mai del tot. Però ara tot això ha esdevingut més gran: observem una taula i l’entenem com un objecte que està allà, té un component funcional, estètic i decoratiu, i podem imaginar més o menys el procés a través del qual s’ha arribat a constituir com a taula. La taula no té un moviment propi, no té un mecanisme propi com a objecte. En canvi, els objectes tecnològics o digitals sí: mai arribarem a entendre com han arribat a ser com són, i mai arribarem a entendre els seus mecanismes interns que els fan comportar-se d’una o altra forma. Estic pensant no només en objectes més complexos, com internet, sinó també en una càmara digital simple. A mi m’ha passat que de sobte encenc la càmara i s’està a punt d‘acabar la bateria, i l’apago i la torno a encendre i torna a tenir la bateria completa. I això és un mecansime intern que no entenc i que per mi, i probablement per tothom, és molt més arbitari que no el mecanisme d’una taula, que mai mostrarà comportaments extranys fora de la nostra comprensió. Per tant, si agafem un objecte com un telèfon fixe i el comparem amb una taula, aquell és molt més complexe a nivell del que podem entendre; i si agafem aquest telèfon fixe i el comparem amb un rellotge intel·ligent, aquest és més complexe que aquell a nivell del que podem entendre. A mesura que ha anat passant el temps i s’han fet avenços tecnològics, els objectes han agafat més grau d’autonomia, i els seus comportaments ja no s’expliquen per una causalitat simple, sinó que responen a un seguit de causes i efectes que van enrere fins l’infinit i que, per tant, són invisibles per a la majoria de nosaltres. Crec que avui en dia estem acostumats a un nivell d’arbitarietat i invisibilitat per part dels objectes que, en realitat, és molt recent i complica la nostra relació amb el món. Tot això també té a veure amb la deslocalització del treball, i el fet que ara la producció dels objectes es realitza a moltíssims quilòmetres del lloc on es consumeixen. La gent que els produeix no té accés a ells, i hi ha una separació enorme entre producció i consum.
Crec que tot aquest procés ha passat amb Internet: va començar sent molt més simple del que ara és (encara que sempre hagi estat complexe i bastant allunyat del que podem entendre), i ara ha agafat unes dinàmiques que ja no entenem.
Per això vull parlar del retorn als blogs, i perquè crec que els blogs són un “objecte” molt més visible per a nosaltres que no pas les plataformes que utilitzem ara a Internet. Els blogs tenen una part de més treball, ja que demanen ser creats des de zero amb les eines que et faciliten; però justament crec que per això podem apropar-nos molt més als blogs, i crear noves relacions amb els objectes digitals que no siguin totalment desafectades. A la vegada, fer que la producció i el consum no estiguin tant allunyats, ja que cada individu produiria el que vulgués i consumiria altres blogs produits per altres persones.
Un blog és com un arxiu digital que pot ser tot el que vulguis. Però amb instagram només podem penjar fotos, i tot s’ha convertit en un portal on simplement dir qui som a través de fotos. Que està bé, però ha creat una espiral fins avui, el 2024. Per una banda, estar a Instagram és com anar fent contingut per inèrcia i simplement publicitar-se a un mateix, que ha estat bé, però crec que tothom ja està una mica cansat. Fer un blog és com controlar el que fas: tu decideixes l’estètica del teu blog, sobre què vols que sigui, i quan el publiques i com. És com tenir tenir el control de la producció d’alguna forma, com veure el teu treball iniciat i acabat i no estar constantment en mig d’un mar de processos que passen aliens a tu.
Crec que han de tornar els blogs, i tornar per sempre, no com una moda que ve i se’n va. Un blog representa la gràcia d’internet i tot el que és maco d’internet, perquè fa que tothom que sigui usuari d’internet pugui ser fotògraf i escriptor i explicar qualsevol cosa de la forma que vulgui. Aquest és l’objectiu que busquem a internet, poder ser algú en mig d’altres algús.
I en realitat és un gir polític dins de internet. Com mirar pelis i series pirata. Així es començaria canviant internet, perquè internet en realitat són 4 empreses de gent multimillionària i la època més simple era quan encara no s’havia convertit en una gran empresa, encara que des del principi tot va ser un procés cap a convertir-se en una gran empresa.
Podem crear arxius gegants personals que acabin sent un arxiu del que és internet, que en realitat és el que són els blogs del 2009, però també instagram ara (encara que ja no sigui el que volem). Crec que ens hem d’adonar del potencial que tenim sent consumidors d’internet i no ser simplement espectadors passius. I a la vegada ser productors d’internet, i que tothom ho pugui ser. Internet té moltes coses dolentes, però també bones, i tampoc crec que haguem de ser luddites, simplement veure les coses pel que són i intentar canviar-les, perquè som nosaltres qui podem fer-ho si volem.
Igual que es necessita una nova relació amb tot lo material, també es necessita una nova relació amb tot lo digital. I crec que els blogs permeten això, perquè permeten posar internet al servei de la gent i no al revés, que és el que està passant ara. En realitat, tots podem crear contingut, i després si aquest contingut té valor estètic o literari o visual o qualsevol valor, serà decisió del públic que ho llegeixi, però el que és segur és que aquest contingut passarà a formar part del gran arxiu de continguts que serà internet, que en realitat és això.